Fent Amics

(NatTeam, 2005)
 
 
   Si des de l'altra riba poguessin veure tot el que es cou en aquesta, Sigmund Freud, Pompeu Fabra i Groucho Marx coincidirien en el desig d'escoltar les cançons de Quim Vila. El psiquiatre hi detectaria uns exemples magnífics per veure cap on evoluciona al segle XXI la psicopatologia de la vida quotidiana. El gramàtic hi trobaria un material sucós per plantejar-se com normativitzar el català recollint unes opcions lingüístiques que no existien en el seu temps. L'humorista hi descobriria uns jocs d'idees i de paraules que li farien pensar en una ampliació de la seva família amb un llunyà descendent per la banda de Moià.
 
   

Per si no havia quedat prou clar en el primer, Quim Vila demostra amb aquest seu segon disc que és un cantautor singular, d'una intel.ligència desbordant. La seva proposta és feta de textos brillants, banyats amb swing i hammond, que clava com dards a la diana amb una interpretació subtil i descarnada. No té res a veure amb les dels seus companys d'aquest ofici que retrata sense pietat amb una lucidesa autocrítica com ningú no ho havia fet des que Luis Eduardo Aute va gravar "Autotango del cantautor" el 1973. La seva dissecció de la societat contemporània és, més que impecable, implacable. Fent pensar i fent riure, sistemàticament posa en qüestió els tòpics. Darrere la seva petjada, és difícil que torni a créixer tan ufanosa l'herba de les bones intencions del Nadal, de les meravelles del matrimoni, de l'honorabilitat del guàrdia de seguretat prepotent i del món color de rosa de qui no considera l'escepticisme com una de les belles arts.
 
Xevi Planas (crític musical)
 
 
 
   Lletres